Cada any, milers de persones comencen a prendre opioides per alleujar un dolor. Moltes d’elles no saben que allò que comença com una solució temporal pot acabar sent una trampa crònica. No se’ls informa del risc real de tolerància, dependència, síndrome d’abstinència ni del dolor induït per l’ús crònic del mateix fàrmac. Això és posible?

Als Centres CAF, rebem pacients que porten anys consumint opioides sense una explicació clara del que realment els està passant. Qui hauria d’haver-los avisat abans?

Com hem arribat fins aquí?

Els opioides van néixer com a fàrmacs per a situacions greus, agudes, postoperatòries o pal·liatives. Però al llarg de les darreres dècades, la seva prescripció s’ha banalitzat. S’han convertit en una resposta ràpida davant dolors crònics, però sense abordar l’origen real del dolor, i sense informar prou dels riscos a llarg termini.

És cert que hi ha metges responsables i conscients que informen degudament els seus pacients. Però també és cert que molts pacients, de manera reiterada, manifesten que ningú els ha advertit del risc de dependència o del dolor induït. Aquesta realitat ha portat a moltes institucions sanitàries sensibilitzades amb el problema a implantar models de consentiment informat abans d’iniciar tractaments amb opioides, perquè el pacient prengui consciència dels riscos reals que comporten.

Més opi, més dolor?

Un dels fenòmens menys coneguts és la hiperalgèsia induïda per opioides. El mateix fàrmac que prometia alleujament pot acabar fent més sensible el sistema nerviós al dolor. Això no és només una paradoxa, és un risc real que molts pacients pateixen… sense saber-ho.

A més, deixar els opioides no és fàcil. Cal suport mèdic professional per fer-ho amb garanties. El procés de deshabituació pot generar símptomes d’abstinència, ansietat, insomni, agitació, augment de la percepció del dolor o fins i tot símptomes que imiten un empitjorament de la patologia original.

Molts pacients no poden diferenciar si el que senten és abstinència o si és que el dolor realment ha tornat. I sovint, davant del desconcert, es decideix continuar amb el fàrmac… sense explorar alternatives reals.

Quan no saps que prens un opiaci

Una altra situació preocupant és que molts pacients no són conscients que estan prenent un opioide, perquè aquest forma part d’una combinació farmacològica molt comuna, o perquè se’ls diu que és un fàrmac “fluix” o “ben tolerat”.

A Espanya, alguns dels opioides més prescrits en formats que poden confondre són:

• Tramadol → Sovint presentat com un analgèsic moderat, però és un opioide.
• Tramadol + Paracetamol (Zaldiar®, Ixprim®, entre d’altres)
• Codeïna + Paracetamol (Efferalgan codeïna®, Termalgin codeïna®, Codoliprane®)
• Tramadol + Dexketoprofè (Enanplus®)
• Tramadol + Celecoxib (Velyntra®)
• Tapentadol (Palexia®, Palexia Retard®)
• Oxicodona (Oxicontin®, Targin®)
• Fentanil (Durogesic®, Matrifen® —en pegats)
• Buprenorfina (Transtec®, Buvidal® —en pegats)

I ara què?

Als CAF apostem per un model diferent: detectar i tractar estructures responsables del dolor, com ara la fàscia superficial, sense cronificar el pacient a través del fàrmac. Afortunadament, amb la Tècnica PMS podem alleujar molts dolors crònics, millorant la funcionalitat del pacient i evitant sovint la necessitat de recórrer a opioides.

No es tracta de demonitzar ni estigmatitzar els opioides, sinó de posar-los al lloc que els correspon: una eina útil en situacions puntuals, no una cadena perpètua per a qui pateix dolor crònic.

💬 Obrim el debat:

• Es dona prou informació als pacients abans de començar tractament amb opioides?
• És ètic cronificar una persona amb un fàrmac que pot empitjorar el seu dolor?
• Quines alternatives reals està oferint el sistema sanitari a aquests pacients?
• Caldria fer signar sempre un consentiment informat abans de començar un opiaci?