El dolor crònic afecta milions de persones arreu del món i continua sent una de les grans causes de patiment humà pendent de resoldre per les ciències mèdiques. Tot i els avenços en diagnòstic per la imatge, farmacologia i teràpies físiques, moltes persones segueixen sense millorar. Es parla sovint de centralització del dolor, d’hipersensibilitat, de factors psicosocials… però, i si estiguéssim obviant una estructura anatòmica fonamental?
Als Centres d’Atenció a les Fasciopaties (CAF), proposem una hipòtesi clara i valenta: la fàscia superficial, especialment quan es troba en estat de congestió, pot ser un origen directe del dolor persistent i de la limitació funcional. Aquesta estructura, integrada dins l’òrgan sensorial de la pell, ha estat sistemàticament ignorada en la pràctica mèdica. Però per què?
Per què la fàscia superficial ha estat ignorada?
Molts atlas anatòmics ometen el greix subcutani i les seves estructures fascials. A les disseccions, sovint es retiren les capes de la pell com si fossin un obstacle, i l’estudi es concentra en els músculs, els ossos, els tendons, els lligaments o altres òrgans interns. En conseqüència, l’estudi de la fàscia superficial s’ha relegat a un segon pla, i la seva disfunció mai no ha estat prou considerada com una possible causa de dolor crònic.
El nostre model qüestiona aquesta inèrcia. Creiem que la pell i les seves capes profundes són una peça clau del trencaclosques del dolor crònic. Al cap i a la fi, la pell és l’òrgan sensorial a través del qual percebem el dolor, entre moltes altres sensacions. Si aquesta estructura presenta una alteració —com ara una congestió—, és perfectament plausible que aquesta disfunció pugui generar dolor crònic.
Un canvi de paradigma: la compressió per sobre de la inflamació
Una de les aportacions més disruptives del nostre enfocament és la distinció entre inflamació i compressió. En una fasciopatia, no hi ha envermelliment ni calor-es a dir no hi han signes inflammatoris. El que hi ha és pressió, turgència, resistència al moviment i zones de sensibilitat dolorosa extrema. Aquesta diferència pot semblar subtil, però en realitat és un canvi de paradigma.
Té sentit continuar tractant com si fos inflamació allò que no ho és? Podem parlar de dolor crònic sense entendre què passa realment a la fàscia superficial? Estem davant d’una nova manera d’entendre la medicina musculoesquelètica?
Dades clíniques reals, no només teòriques
Als CAF, no només proposem una teoria: treballem amb casos reals cada dia. I les evidències clíniques són contundents: quan es tracta la fàscia superficial, el dolor es redueix i la mobilitat millora de manera sorprenent en molts pacients.
Disposem d’una unitat de recerca pròpia que està recollint tota aquesta evidència per tal de dissenyar i publicar estudis científics que permetin avançar en la comprensió del dolor crònic des d’una nova perspectiva anatòmica i funcional.
💬 Obrim el debat:
• Creus que la medicina tradicional ha deixat de banda estructures importants per manca de visibilitat anatòmica?
• És possible que moltes fibromiàlgies, dolors lumbars o cervicàlgies s’expliquin per una fasciopatia no diagnosticada?
• Què implicaria, per a la formació mèdica, incorporar l’estudi funcional de la pell i de la seva fàscia superficial?